dilluns, 23 d’agost del 2010

dimecres, 11 d’agost del 2010

dilluns, 9 d’agost del 2010

Fantasmes

Instal·lats a casa seva. Passen llargues estones asseguts davant el televisor. Els agrada contemplar vides que no són seves, on la gent riu molt. Sortir fora d'aquell reflex irreal del món els espanta, allà no han de patir per haver d'enfrontar-se a res del que ja han viscut. Parlen en llengues fredes incomprensibles i baixen la mirada molt de pressa. Tenen por; ja han vist massa. La llegenda diu que un cop van adonar-se que la seva vida s'havia fos, que no tornarien a trobar una existència plena, ells també van apagar-se. I que des de llavors viuen sense viure, sols. Només amb l'exepcional companyia d'alguna melodia de trompetes tristes. El que no sap ningú és que només esperen que algú vulgui escoltar els seus secrets d'un món que ja no existeix. Que els estovin una mica el cor amb paraules tendres. Però a la gent no els agrada tenir-los a prop, resulten realment depriments.

dijous, 20 de maig del 2010

Unes quantes ratlles de llum es filtren per la persiana mal tancada i es reflecteixen a la paret del costat de la porta. L’habitació no és gaire gran, però hi ha suficient espai per un armari, una llibreria plena de clàssics i un llit de matrimoni, on un noi d’uns vint i pocs es comença a despertar. Es refrega els ulls, parpelleja un parell de vegades i resta assegut sobre el llit, immòbil. De sobte reacciona; com si trobés a faltar alguna cosa es regira unes quantes vegades, buscant pel matalàs. En tot cas, allò que busca ja no hi és. Els llençols estan rebregats i l’habitació està impregnada d’una olor, barreja d’alcohol i perfum de dona. El noi s’aixeca del llit feixugament i es dirigeix a la cuina. Són més de les dues del migdia, però tot i això es prepara unes torrades i un cafè amb llet. Un cop esmorzat, torna a l’habitació per quedar-se un parell de minuts al llindar de la porta amb la mirada perduda. A la tauleta de nit, un post-it amb un nom i un telèfon. L’agafa i se’l queda mirant una bona estona. Pensa. Recorda un cos perfecte, uns cabells llargs i foscos i uns ulls massa maquillats. Una nit, gaire cosa més. Torna a la cuina i llença el post-it a les escombraries, després de trencar-lo en petits trossos.

dilluns, 26 d’abril del 2010

L'art m'omple les venes, puc sentir rius de color dins meu i la flama de la inspiració guspirejant als meus ulls. Una bellesa enorme i universal impossible de plasmar en un llenç. La veig, però no la puc materialitzar. És dins meu, és a tot arreu. En cada cosa que veig, la meva ment hi imagina un to, unes pinzellades, un quadre penjat finalment a la paret mentre el contemplo satisfeta. Sento una frustració enorme que em recorre en saber que no ho puc fer sortir, que quedarà aquí guardat entre pensaments inhòspits i necessitats insatisfetes. Potser és per això et miro tant atentament, perquè tu ets el que em fa deixar-ho anar i sentir com tot flueix. M’inspires.

dimecres, 21 d’abril del 2010

Death - White Lies

I love the feeling when we lift up
Watching the world so small below
I love the dreaming when I think of
The safety in the clouds out my window
I wonder what keeps us so high up
Could there be a love beneath these wings?
If we suddenly fall should I scream out?
Or keep very quiet and cling to my mouth as I'm crying
So frightened of dying, relax, yes, I'm trying
But fear's got a hold on me
Yes, this fear's got a hold on me

I love the quiet of the night time
When the sun is drowned in a deathly sea
I can feel my heart beating as I speed from
The sense of time catching up with me
The sky set out like a pathway
But who decides which route we take?
As people drift into a dream world
I close my eyes as my hands shake and when I see a new day
Who's driving this anyway? I picture my own grave
'cause fear's got a hold on me
Yes, this fear's got a hold on me

Floating neither up or down
I wonder when I'll hit the ground
Well, the earth beneath my body shake
And cast your sleeping hearts awake
Could it tremble stars from moonlit skies?
Could it drag a tear from your cold eyes?
I live on the right side, I sleep in the left
That's why everything has got to be love or death

Yes, this fear's got a hold on me
Yes, this fear's got a hold on me

divendres, 16 d’abril del 2010

Tanca els ulls i dorm una mica

(Odio quan un calfred recorre de sobte la meva esquena i en un instant molt petit sento aquella sensació d'inseguretat total. El fred no és res més que l'absència d'escalfor, deia Einstein. L'absència. Res.)

Les coses no surten com tu vols i et frustes, petita. No t'havien dit mai que plorar i amagar-se sota la manta només servia fins a certa edat. Tu odies els calfreds i les tardes que es fa fosc massa aviat, així que ara hauré de venir a abraçar-te i dir-te coses boniques a la orella.

(M'agrada tapar-me fins l'orella quan dormo. Em protegeix de tot allò que no vull que m'afecti. També del que vull oblidar. El meu món fa 2x90 durant unes poques hores i això em tranquilitza. Que no vinguin els monstres.)

dilluns, 12 d’abril del 2010

Mike lived in London’s night. No direction, wild parties and strange substances. He got by with a little help from his mum, who though the boy was studying in the big city. Angie met him by chance in a dark club. She was as lost as he was. Maybe they were made to be together. But their lives were very different. Angie was hiding from a future she didn’t want; a big car, a nice house, a good husband, a family who chose all for her. She was longing for freedom. Long kisses and smoking nights leaded them to share a little flat where they spent a lot of time looking each other quietly. They didn’t fall for, but they felt good being this way. Why not?

dimecres, 10 de març del 2010

Rima IV

No digas que, agotado su tesoro,
de asuntos falta, enmudeció la lira;
podrá no haber poetas, pero siempre
¡habrá poesía!


Mientras las ondas de la luz al beso
palpiten encendidas;
mientras el sol las desgarradas nubes
de fuego y oro vista;
mientras el aire en su regazo lleve
perfumes y armonías;
mientras haya en el mundo primavera,
¡habrá poesía!

Mientras la ciencia a descubrir no alcance
las fuentes de la vida,
y en el mar o en el cielo haya un abismo
que el cálculo resista;
mientras la humanidad, siempre avanzando,
no sepa a dó camina;
mientras haya un misterio para el hombre,
¡habrá poesía!


Mientras sintamos que se alegra el alma,
sin que los labios rían;
mientras se llore sin que el llanto acuda
a nublar la pupila;
mientras el corazón y la cabeza
batallando prosigan;
mientras haya esperanzas y recuerdos,
¡habrá poesía!

Mientras haya unos ojos que reflegen,
los ojos que los miran;
mientras responda el labio suspirando
al labio que suspira;
mientras sentirse puedan en un beso
dos almas confundidas;
mientras exista una mujer hermosa,
¡habrá poesía!


Gustavo Adolfo Bécquer

dilluns, 8 de març del 2010

Tants anys restant aquí sense moure'm en la solitut i el silenci, envoltat del ritme d'una ciutat frenètica m'han donat una existència repleta de colors i textures diferents.
D'un munt de maons, esforc i ciment he passat per gran quantita d'aspectes. Façana victoriana, modernista, minimalista; blau, groc, blanc; brut o net; tant se val. L'evolució d'un carrer, d'una ciutat ha succeït davant meu. Des de fa uns dies tinc una nova companya. La van pintar els artistes que viuen a l'edifici. Temps moderns, m'hi vaig acostumant. És a la paret que tinc al davant i passo l'estona contemplant-la. Em venen moltes paraules al cap, però crec que m'agrada. Aquest esperit tan liberal és contagiós. La noia sembla que gaudeix molt, una rialla immensa la envaeix. Així doncs, que hi ha de dolent? Crec que amb la mort d'aquells dos vellets del quart segona va morir també tot pensament conservador que pogués tenir. La simple companyia de la noia riallera em transporta a una felicitat estranya, estranyament gran. Ella resta absent, mirant amunt, però puc percebre als seus ulls la vitalitat de la joventut.
L'estimo. És especial. Un amor no correspost; l'altre dia la vaig enxampar "in fraganti" amb un home bastant estrafolari. Crec que reia encara més. Jo la seguiré contemplant, que més puc fer?



Barcelona és ara una petita bola de neu que acabarà estampada en alguna cara riallera.

dissabte, 6 de març del 2010

Alma ausente

No te conoce el toro ni la higuera,
ni caballos ni hormigas de tu casa.
No te conoce tu recuerdo mudo
porque te has muerto para siempre.


No te conoce el lomo de la piedra,
ni el raso negro donde te destrozas.
No te conoce tu recuerdo mudo
porque te has muerto para siempre.


El otoño vendrá con caracolas,
uva de niebla y montes agrupados,
pero nadie querrá mirar tus ojos
porque te has muerto para siempre.


Porque te has muerto para siempre,
como todos los muertos de la Tierra,
como todos los muertos que se olvidan
en un montón de perros apagados.


No te conoce nadie. No. Pero yo te canto.
Yo canto para luego tu perfil y tu gracia.
La madurez insigne de tu conocimiento.
Tu apetencia de muerte y el gusto de su boca.


La tristeza que tuvo tu valiente alegría.
Tardará mucho tiempo en nacer, si es que nace,
un andaluz tan claro, tan rico de aventura.
Yo canto su elegancia con palabras que gimen
y recuerdo una brisa triste por los olivos.



Federico García Lorca

dijous, 4 de març del 2010

La sospecha. Monstruo donde los haya. Refugio del cobarde o instinto del valiente. La duda de querer con ese miedo en el cuerpo, temiendo no saber si alguien más roza esos labios. Evitando pensamientos de desconfianza, pegados en lo más profundo de una mente confusa. Querer con miedo a ya no ser querido. Quizás ahí esté el misterio de eso a lo que algunos llaman amor.

dimecres, 3 de març del 2010

Siempre tuvo la frente muy alta, la lengua muy larga y la falda muy corta

Havia discutit amb la dona i fart de la rutina matrimonial, s'endinsava en la penombra d'aquells carrers estrets que tan bé coneixia. Dones de llengua llarga i faldilla curta insinuaven de manera poc elegant que la seva bellesa estava en venta. No hi havia res en concret que les allunyés de la dona que ja no estimava. Era aquella sensació de poder. Per unes hores ell era el seu amo i les manejava al seu gust. Posseia cada centímetre de la seva pell, eren seves.
Aquella nit li va cridar l'atenció una castanya molt riallera, ben cenyida en un vestit vermell poma, molt intens. Reia, tota l'estona i era extrany perquè era de fora i no entenia el que ell deia, però ella reia. També ho feia mentre ell s'aventurava entre les seves cuixes, ansiós d'aquella bellesa castigada per hores de carrer i substàncies prohibides. El temps de passió té preu, els petons robats també. Es va acomiadar fins la propera i va començar a refer el camí cap a casa. Al seu cap, hi seguia la mirada absent i la rialla sonora. Destí inebitable per a ella, poder i desig per a l'ombra que s'allunyava lentament en aquella nit plujosa.

dimarts, 23 de febrer del 2010

dijous, 11 de febrer del 2010

Daphne

Los ojos verdes de Daphne, dentro de una especie de embrujo, se perdían en el infinito de esa ventana colocada encima de su escritorio. El sol se filtraba suavemente por los cristales, que empezaban a acumular ya demasiada suciedad. Mientras jugueteaba con las llaves de casa, Daphne contemplaba lo mismo que cada mañana: Madrid.

Ya hacía dos años que vivía allí. Le habían ofrecido un buen puesto en una conocida revista en la capital y no dudó en cogerlo. Le dolió dejar Barcelona porqué era su ciudad natal, allí estaba su familia, sus amigos, todo lo que tenía. Pero Daphne se sentía demasiado atada a allí, atada a su pasado, a cosas y personas a las que quería olvidar. Quería empezar de nuevo, intentando no volver a cometer errores pasados, dejando que la vida fluyera así que después de pensárselo lo suficiente, pero no demasiado, dejó atrás lo que había sido su vida hasta entonces.

Como su situación económica no era muy holgada, Daphne alquiló un pequeño piso en la Latina. No era gran cosa pero le bastaba para ella sola. Lo que más le gustaba era la vista. Todo Madrid a sus pies. La vida de la Latina pasando a través de sus ojos, ese movimiento constante le encantaba. Podía pasar horas contemplándolo.

Se hacía tarde así que Daphne apartó sus ojos de la ventana, se arregló un poco el pelo y se dispuso a salir. Bajó por la atrotinada escalera dejando a su rastro un recital de crujidos. En la calle se notaba que quedaban ya pocos días de verano y la gente se amontonaba en las playas para que la piel blanquecina consiguiera ese deseado moreno cacao, sin embargo se seguía notando el aluvión de turistas británicos i de más.

La suave brisa jugueteaba con su corta melena morena. Daphne se encaminó hacia casa de Sandra. Sandra era de las pocas personas que Daphne había conocido desde que se instaló en Madrid. Trabajaban juntas en la redacción y desde el primer momento congeniaron muy bien. En poco tiempo se hicieron inseparables. Aunque se llevaran tan bien, Sandra y Daphne eran totalmente opuestas. Sandra era una vividora nata. Le encantaban las fiestas y divertirse todo lo que podía. Era una persona muy extrovertida, siempre tenía algo que decir. Pero aun siendo así Sandra sabía como animar-la, solo con su risueña sonrisa podía hacer que su día mejorara aunque solo fuera un poco.

Daphne llegó al portal y picó el timbre. La voz de Sandra contestó al otro lado del interfono. Un ruido insistente la alertó de que la puerta se había abierto.



Ho vaig escriure fa un parell d'anys i és tot tan diferent d'ara... M'agrada.

dissabte, 6 de febrer del 2010

Married life - Up Soundtrack

És aquell petit moment. Sembla que els ulls et piquin, però el que els passa es que poc a poc s'estan omplint de diminutes llàgrimes. Deu ser un procés mecànic realment difícil de descriure. Coses neuronals. Van sortint, lentament regalimen. Torrents d'aigua salada, com el mar. Corren per les teves galtes al seu aire. No tenen pressa. Una melodia simple. Alegria i tristesa mimetitzades, tant que sovint es confonen. A tu et fa plorar. És l'emoció, aquella petita bruixa que de tant en tant s'escola pel teu cor.

http://www.youtube.com/watch?v=sjAWAUc_33k&feature=related

dijous, 4 de febrer del 2010

Leaving can be living

Mark opened the envelope, read the letter and immediately started to pack his bag. This letter had been his chance to change his life. He needed it. He still had Lola's words in his head. "You and me. We are not what you thing we are. Forgive me, please." - said she in a quiet voice. He had never understood the way she used to say important things. But she had something that made him crazy. Her smile, her brown eyes, her illogical behaviour... She always got what she wanted from him.
Simon's letter inviting him to visit his NGO in India was the perfect excuse. He would forget her. Or maybe it was only what he thought he was going to do.
Mark put few things in his bag. All in his flat had a stupid memory of Lola. He didn't want to carry her during his trip. Finally he finished packing his bag and made a quickly look to his small (but also lovely) flat in London's centre. Deeply, on his mind he perfectly known that he would never came back. A new life was waiting for him. "India, it sounds good" - said with a soft smile on his lips while he was closing the door.


Ja està fet el writing. Em donaven el començament i va sortir això...

dissabte, 30 de gener del 2010

The black dog in the bed

The girl was sitting down alone on her bed. Next to a huge black dog. She had also been with the dog on the sofa, in the kitchen, at school... and now it was on her bed, staring at her and speaking slowly.

-Why are you crying?
-I'd like to know it.
-Don't be stupid, you perfectly know it.

She thought the dog was going to stay there for many days. Or maybe only one.



(Inspirat en el vídeo de la Laia a psicologia i de pas practicant pel writing del First)
Corregit gràcies a la Carina, el writing serà heavy..

dijous, 28 de gener del 2010

John Lennon

Nos hicieron creer que el “gran amor” sólo sucede una vez,

generalmente antes de los 30 años.

No nos contaron que el amor

no es accionado, ni llega en un momento determinado.

Nos hicieron creer que cada uno de nosotros

es la mitad de una naranja y que la vida sólo tiene sentido

cuando encontramos la otra mitad.

No nos contaron que ya nacemos enteros,

que nadie en nuestra vida merece

cargar en las espaldas

la responsabilidad de completar lo que nos falta.

Las personas crecen a través de la gente.

Si estamos en buena compañía es más agradable.

Nos hicieron creer en una fórmula llamada "dos en uno":

dos personas pensando igual,

actuando igual...

que era eso lo que funcionaba!

No nos contaron que eso tiene un nombre: anulación.

Que sólo siendo individuos con personalidad propia

podremos tener una relación saludable.

Nos hicieron creer que el matrimonio es obligatorio

y que los deseos fuera de término, deben ser reprimidos.

Nos hicieron creer que los guapos y delgados son más amados.

Nos hicieron creer que sólo hay una fórmula para ser feliz,

la misma para todos y que los que escapan de ella

están condenados a la marginalidad.

No nos contaron que estas fórmulas

son equivocadas, frustran a las personas, son alienantes

y que podemos intentar otras alternativas.

Ah, tampoco nos dijeron que nadie

nos iba a decir todo esto: cada uno lo va a tener que descubrir solito.

Y entonces,

cuando estés “enamorado de ti mismo"

podrás ser feliz y te enamorarás de Alguien.

Vivimos en un mundo

donde nos escondemos para hacer el amor

aunque la violencia se practica a plena luz del día.


John Lennon
(Ho he trobat i m'ha agradat molt, espero que a vosaltres també. Bon divendres!)

dimecres, 27 de gener del 2010

Manies oblidades

Sempre miro enrere quan marxo d'algun lloc. Sempre. Busco que no m'hagi deixat res. Sortint del metro, de la biblioteca, de casa, d'un bar, de l'escola... El reflex de girar el cap i veure que darrere no hi ha res és inebitable. Perquè? Perquè una vegada no vaig mirar enrere i vaig oblidar un munt de coses en marxar. Coses molt importants. Vaig oblidar qui era, la meva dignitat com a persona, el meu amor pròpi, la meva personalitat, els meus valors, la meva salut, els meus somnis. Vaig oblidar la meva pròpia existència. Ho vaig oblidar durant massa temps. Suposo que per això em prometo dia a dia sempre mirar enrere i recordar qui sóc. No vull tornar a oblidar-me res.

dilluns, 25 de gener del 2010

Comença la subhasta!

- L'objecte a subhastar és una ànima jove de 16 anys en perfectes condicions i una salut inmillorable. El preu de sortida és: un físic espectacular i una vida d'amors correspostos. Comença la subhasta. Qui ofereix més?

Christie's és un lloc enorme i elegant. Ideal. Un home de gabardina negra puja l'oferta incloent èxit professional i personal. Un segon amb americana també aixeca el seu número de subhasta i afegeix un amor per a tota la vida, dels de veritat. Al fons de la sala hi seu un home peculiar, porta un tratge vermell i de tant en tant una cua també vermella com la sang es deixa entreveure darrere seu. Al front hi té dues banyes recargolades cosa que no sembla extranyar a cap dels altres executius. Després de restar tot l'acte en silenci aixeca el seu número i diu:

-Ofereixo tot allò que sempre ha somiat. Allò que criticava en els altres, però que en el fons volia per ella. El que ha anhelat des de sempre encara que s'intentés convèncer que ella podia aspirar a un nivell més alt. Li ofereixo el que tantes llàgrimes li ha robat, el que li ha menjat el cap perquè no es sentia com creia que havia de ser. Ser com els altres volen que sigui. La vida que vol viure, una vida realment buida, però externament perfecta. Superficial.

El jutge de la subhasta mira d'un costat a l'altre de l'habitació buscant un intrèpid que pugui superar l'oferta i finalment sentencia:

-Última oferta a la 1? Última oferta a les 2? Última oferta a les 3? Adjudicat a l'home de vermell.

diumenge, 24 de gener del 2010

Anàlisi morfosintàxic

Ella creu que el passat és el passat.

Ell no creu en ell mateix.

divendres, 22 de gener del 2010

My old red notebook (III)

20-12-09

Després de molt més d'un any, desenterro aquesta llibreta vermella i noto molts canvis en mi. Moltíssims. I en ells hi veig vivències, viatges, persones... Potser també una mica més de maduresa. Recordo i oblido sense rencor. I m'adono que encara no he trobat una utilitat concreta per a aquest munt de papers (la majoria en blanc) i comprec que tampoc és neccessàri que en tingui. A mi m'agrada escriure-hi així que ja està. No vull raons, no les necessito. Ara sona Oasis en una habitació blanca repleta d'Audrey Hepburn i em sento bé. (La idea de deixar la llibreta a l'estanteria no va ser de les millors)


Bueno, aquestes tres entrades m'han servit per veure la meva petita evolució a curt termini com a humil individu de l'espècie i entendre una mica tot el que he viscut aquest temps. Crec que per tornar a escriure necessitava abans recordar-ho tot.

Bon cap de setmana!

dimecres, 20 de gener del 2010

My old red notebook (II)

9-03-08

El tiempo es algo muy irreal. Nos puede parecer eterno o demasiado fugaz para disfrutar-lo, pero tenemos derecho a hacer lo que queramos con él. Es nuestra elección. Muchas veces desearíamos que parara en seco, que todo el mundo se detuviera y poder gritar sin que nadie nos oyera.
Tampoco es nada malo perder el tiempo, al fin y al cabo va a pasar igual. Mejor arriesgarnos a perderlo que quedarnos con la duda de qué hubiera pasado. Conclusión? Vivimos el tiempo sin darnos cuenta de que pasa, disfrutando cada minuto. Es lo que nos toca.


13-5-08

A veces hacemos cosas que ni nosotros mismos entendemos. De las que luego, aunque no siempre, nos acabamos arrepintiendo y entramos en un cíclo bucal que parece no tener fin. Creo que es porque confiamos demasiado en que si nos equivocamos siempre habrá alguien que nos ayudará a levantarnos. Hace tiempo que dejé de pensar eso, voy entendiendo que tras las veces que me caiga en la vida tendré que aprender a levantarme sola.


14-5-09

¿No has sentido nunca como si tubieras la fuerza necesária para hacer todo lo que te propusieras? En la montaña emocional en la que me encuentra es algo de lo más común. Creo que el día en que te sientes así, es sin duda una gran día. Si no tubieramos esos momentos de invencibilidad no podríamos ser nosotros mismos, porque de algún modo nos ayuda a sentirnos vivos, a querernos más. Me gustaría poder decir que me siento siempre asi, pero no me voy a mentir. ¿Para qué? Lo único que necesitamos para encontrar esos momentos es creer en nosotros mismos, convencernos de que nos únicos y especiales y que nadie por mucho que quiera puede hacernos sentir mal por ser quien somos. No se qué me deparará el futuro pero pase lo que pase me quiero sentir libre y ser yo.


5-11-08

Et sents buida. Et sents buida i ets tan rematadament simple que acabaràs caient en dir les mateixes coses sense sentit de sempre. Cada uns quants mesos sents la necessitat de vomitar totes aquestes idees que et volten pel cap en una llibreta de tapes vernelles plena de pols. Però saps que no et fa sentir millor, que no ets res. Ets boira, les partícules mal posades d'una explosió atòmica. Partícules mal posades? Ni tan sols pots escriure res amb una certa lògica. La buidor et fa sentir fred, Fa molt fred. Pretenies ser molt gran, enorme, triomfar en el que et proposéssis. Però realment ho faràs? No, no ho crec.
Et sents buida i només tens ganes de que plogui, que plogui molt i mullar-te sota la pluja. I sentir-te viva.

divendres, 15 de gener del 2010

My old red notebook

28/01/08

He estado pensando durante tiempo que podria escribir aquí. Supongo que no he tenido el tiempo o simplemente el estado de ánimo ideal para plasmar algo en papel i boli. Normalmente en los diarios, blogs, libretas o diversos artículos de papeleria de barrio la gente suele escribir como le ha ido el día, sus penas, sus objetivos incumblidos, sus promesas... Pero yo he pensado: ¿Porqué? ¿Tan mal nos sentimos, tal necesidad tenemos de contar nuestras desgracias o alegrias que debemos escribirlos para recordarlos siempre? Por eso aunque no sé muy bien si voy a acabar dejando de escribir lo que sea que estoy escribiendo he decidido no plasmas ni contar mis desgracias, mis inquietudes, mis deseos. Porque de alguna manera seria volver atrás, por muy malos o buenos que sean. Así que en esta espécie de reflexión sobre mi vida, sobre todo lo que me rodea, sobre mí, voy a intentar hablar de cómo nos sentimos todos en general, una espécie de... la verdad no sé cómo definirlo pero supongo que irá saliendo sobre la marcha, lo que tengo muy claro es que necesito sacarlo, contarlo, expresarlo y quirarme imbecilidades de encima.


9/02/08

Realmente nunca nos damos cuenta de la gente que hay a nuestro alrededor, nuestros amigos, nuestros no-tan-amigos, nuestra familia... A veces parece que el ser humano esté hecho para vivir aislado. No nos damos cuenta de todo lo que hacen nuestros seres queridos para que nos sintamos a gusto con nosotros mismos, para que una tímida sonrisa aparezca en nuestros labios. Porque al fin y al cabo son ellos los que aguantan nuestros malos días y los que nos tienen que nos recuerdan que no tenemos razón para tenerlos. ¿Y que haríamos sin ellos? Lo que nos queda luego, los ratos en los que hemos disfrutado, las conversaciones que hemos mantenido... Yo, sin todas esas personas no sería nada, simplemente me faltaria algo dentro. Y es que aunque a veces no nos lo parece, necesitamos sentirnos queridos.


13/02/08

Cuando algo en la vida no sale como habíamos planedo tendimos a enfadarnos con ella, sin intentar buscarle una solución a nuestros problemas. Nos escondemos en nosotros mismos y nos absorbemos en nuestro propio mundo. Sólo necesitamos un pequeño empujón de confianza para atrevernos a dar un paso, pero en ver que ese empujón no aparece decidimos darlo todo por perdido.




(Començo avui aquest petit remember de pensaments escampats.)

dimecres, 6 de gener del 2010

La forma de querer tú

La forma de querer tú
es dejarme que te quiera.
El sí con que te me rindes
es el silencio. Tus besos
son ofrecerme los labios
para que los bese yo.

Jamás palabras, abrazos,
me dirán que tú existías,
que me quisiste: Jamás.
Me lo dicen hojas blancas,
mapas, augurios, teléfonos;
tú, no.

Y estoy abrazado a ti
sin preguntarte, de miedo
a que no sea verdad
que tú vives y me quieres.
Y estoy abrazado a ti
sin mirar y sin tocarte.

No vaya a ser que descubra
con preguntas, con caricias,
esa soledad inmensa
de quererte sólo yo.
 
                            Pedro Salinas
 
 
 
Puede que todo fuera una il·lusión en mi cabeza, que cada vez esté más loca y que no comprenda lo que siento o puede que tú seas el capullo más grande que nunca haya conocido.
Ahora soy feliz y he vuelto a los Beatles y la poesía.

divendres, 1 de gener del 2010

2010 desitjos per un any que promet

Deixo enrere un 2009 ple d'experiències. Amb un fado de Lisboa de fons i menjant pizza a Roma, somriures i amistats inesperades, de persones de tota la vida i de noves que venen. Habitacions blanques (no, blanc trencat), molta Audrey Hepburn a la paret, un suro ple de records, fotografies i postals. Xerrades profundes i d'altres menys existencials, partits del Barça i moltes copes. Bons dies, petons, t'estimos, crits, somriures enllagrimats (dels que més s'agraeïxen) potser acompanyats d'una abraçada sincera. Alguna decepció, una bona hostia, potser algú que no era com creia, sopars d'aniversari, festes de la mercè i bogeries varies. Concerts, concerts frustats, somnis, plans i il·lusió. I ho repetiria tot tal i com ha sigut.
Aixi que espero un 2010 intentant aprendre del que he fet el 2009 i visquent-lo, disfrutant-lo, potser amb alguns canvis (penso buscar làmines noves per tota Barcelona, potser un bon John Lennon, qui sap). I moltes coses noves que sé que vindran. Osigui que us desitjo un 2010 ple, pleníssim de tot allò que a vosaltres us faci ser feliços de veritat :)