dimecres, 27 de gener de 2010

Manies oblidades

Sempre miro enrere quan marxo d'algun lloc. Sempre. Busco que no m'hagi deixat res. Sortint del metro, de la biblioteca, de casa, d'un bar, de l'escola... El reflex de girar el cap i veure que darrere no hi ha res és inebitable. Perquè? Perquè una vegada no vaig mirar enrere i vaig oblidar un munt de coses en marxar. Coses molt importants. Vaig oblidar qui era, la meva dignitat com a persona, el meu amor pròpi, la meva personalitat, els meus valors, la meva salut, els meus somnis. Vaig oblidar la meva pròpia existència. Ho vaig oblidar durant massa temps. Suposo que per això em prometo dia a dia sempre mirar enrere i recordar qui sóc. No vull tornar a oblidar-me res.

2 comentaris:

  1. "Vaig oblidar qui era, la meva dignitat com a persona, el meu amor pròpi, la meva personalitat, els meus valors, la meva salut, els meus somnis."

    Solo te quiero recordar que hay cosas,
    que aún quererlo, no son perdibles,
    son las que te hacen más invencible,
    las que jamás llevas en tus bolsas,
    y no me seas humilde, no me jodas.

    Por cierto, no usas tu blog para olvidar sueños, personas y situaciones?
    Es mejor la condescendencia que el rencor.

    ResponElimina