dimecres, 10 de març de 2010

Rima IV

No digas que, agotado su tesoro,
de asuntos falta, enmudeció la lira;
podrá no haber poetas, pero siempre
¡habrá poesía!


Mientras las ondas de la luz al beso
palpiten encendidas;
mientras el sol las desgarradas nubes
de fuego y oro vista;
mientras el aire en su regazo lleve
perfumes y armonías;
mientras haya en el mundo primavera,
¡habrá poesía!

Mientras la ciencia a descubrir no alcance
las fuentes de la vida,
y en el mar o en el cielo haya un abismo
que el cálculo resista;
mientras la humanidad, siempre avanzando,
no sepa a dó camina;
mientras haya un misterio para el hombre,
¡habrá poesía!


Mientras sintamos que se alegra el alma,
sin que los labios rían;
mientras se llore sin que el llanto acuda
a nublar la pupila;
mientras el corazón y la cabeza
batallando prosigan;
mientras haya esperanzas y recuerdos,
¡habrá poesía!

Mientras haya unos ojos que reflegen,
los ojos que los miran;
mientras responda el labio suspirando
al labio que suspira;
mientras sentirse puedan en un beso
dos almas confundidas;
mientras exista una mujer hermosa,
¡habrá poesía!


Gustavo Adolfo Bécquer

dilluns, 8 de març de 2010

Tants anys restant aquí sense moure'm en la solitut i el silenci, envoltat del ritme d'una ciutat frenètica m'han donat una existència repleta de colors i textures diferents.
D'un munt de maons, esforc i ciment he passat per gran quantita d'aspectes. Façana victoriana, modernista, minimalista; blau, groc, blanc; brut o net; tant se val. L'evolució d'un carrer, d'una ciutat ha succeït davant meu. Des de fa uns dies tinc una nova companya. La van pintar els artistes que viuen a l'edifici. Temps moderns, m'hi vaig acostumant. És a la paret que tinc al davant i passo l'estona contemplant-la. Em venen moltes paraules al cap, però crec que m'agrada. Aquest esperit tan liberal és contagiós. La noia sembla que gaudeix molt, una rialla immensa la envaeix. Així doncs, que hi ha de dolent? Crec que amb la mort d'aquells dos vellets del quart segona va morir també tot pensament conservador que pogués tenir. La simple companyia de la noia riallera em transporta a una felicitat estranya, estranyament gran. Ella resta absent, mirant amunt, però puc percebre als seus ulls la vitalitat de la joventut.
L'estimo. És especial. Un amor no correspost; l'altre dia la vaig enxampar "in fraganti" amb un home bastant estrafolari. Crec que reia encara més. Jo la seguiré contemplant, que més puc fer?



Barcelona és ara una petita bola de neu que acabarà estampada en alguna cara riallera.

dissabte, 6 de març de 2010

Alma ausente

No te conoce el toro ni la higuera,
ni caballos ni hormigas de tu casa.
No te conoce tu recuerdo mudo
porque te has muerto para siempre.


No te conoce el lomo de la piedra,
ni el raso negro donde te destrozas.
No te conoce tu recuerdo mudo
porque te has muerto para siempre.


El otoño vendrá con caracolas,
uva de niebla y montes agrupados,
pero nadie querrá mirar tus ojos
porque te has muerto para siempre.


Porque te has muerto para siempre,
como todos los muertos de la Tierra,
como todos los muertos que se olvidan
en un montón de perros apagados.


No te conoce nadie. No. Pero yo te canto.
Yo canto para luego tu perfil y tu gracia.
La madurez insigne de tu conocimiento.
Tu apetencia de muerte y el gusto de su boca.


La tristeza que tuvo tu valiente alegría.
Tardará mucho tiempo en nacer, si es que nace,
un andaluz tan claro, tan rico de aventura.
Yo canto su elegancia con palabras que gimen
y recuerdo una brisa triste por los olivos.



Federico García Lorca

dijous, 4 de març de 2010

La sospecha. Monstruo donde los haya. Refugio del cobarde o instinto del valiente. La duda de querer con ese miedo en el cuerpo, temiendo no saber si alguien más roza esos labios. Evitando pensamientos de desconfianza, pegados en lo más profundo de una mente confusa. Querer con miedo a ya no ser querido. Quizás ahí esté el misterio de eso a lo que algunos llaman amor.

dimecres, 3 de març de 2010

Siempre tuvo la frente muy alta, la lengua muy larga y la falda muy corta

Havia discutit amb la dona i fart de la rutina matrimonial, s'endinsava en la penombra d'aquells carrers estrets que tan bé coneixia. Dones de llengua llarga i faldilla curta insinuaven de manera poc elegant que la seva bellesa estava en venta. No hi havia res en concret que les allunyés de la dona que ja no estimava. Era aquella sensació de poder. Per unes hores ell era el seu amo i les manejava al seu gust. Posseia cada centímetre de la seva pell, eren seves.
Aquella nit li va cridar l'atenció una castanya molt riallera, ben cenyida en un vestit vermell poma, molt intens. Reia, tota l'estona i era extrany perquè era de fora i no entenia el que ell deia, però ella reia. També ho feia mentre ell s'aventurava entre les seves cuixes, ansiós d'aquella bellesa castigada per hores de carrer i substàncies prohibides. El temps de passió té preu, els petons robats també. Es va acomiadar fins la propera i va començar a refer el camí cap a casa. Al seu cap, hi seguia la mirada absent i la rialla sonora. Destí inebitable per a ella, poder i desig per a l'ombra que s'allunyava lentament en aquella nit plujosa.