Tants anys restant aquí sense moure'm en la solitut i el silenci, envoltat del ritme d'una ciutat frenètica m'han donat una existència repleta de colors i textures diferents.
D'un munt de maons, esforc i ciment he passat per gran quantita d'aspectes. Façana victoriana, modernista, minimalista; blau, groc, blanc; brut o net; tant se val. L'evolució d'un carrer, d'una ciutat ha succeït davant meu. Des de fa uns dies tinc una nova companya. La van pintar els artistes que viuen a l'edifici. Temps moderns, m'hi vaig acostumant. És a la paret que tinc al davant i passo l'estona contemplant-la. Em venen moltes paraules al cap, però crec que m'agrada. Aquest esperit tan liberal és contagiós. La noia sembla que gaudeix molt, una rialla immensa la envaeix. Així doncs, que hi ha de dolent? Crec que amb la mort d'aquells dos vellets del quart segona va morir també tot pensament conservador que pogués tenir. La simple companyia de la noia riallera em transporta a una felicitat estranya, estranyament gran. Ella resta absent, mirant amunt, però puc percebre als seus ulls la vitalitat de la joventut.
L'estimo. És especial. Un amor no correspost; l'altre dia la vaig enxampar "in fraganti" amb un home bastant estrafolari. Crec que reia encara més. Jo la seguiré contemplant, que més puc fer?



Barcelona és ara una petita bola de neu que acabarà estampada en alguna cara riallera.