dimarts, 29 de desembre del 2009

Illes, poemes i canvis


Portava moltes hores estirada al llit. Mirava al sostre amb la mirada perduda. Em voltaven masses idees pel cap, les volia llençar lluny de mi, però sempre tornaven. Vaig recordar aquell poema, EL POEMA. Estava escrit en una paret a la Fundació César Manrique a Lanzarote. Pel que es veu, Rafael Alberti el va dedicar a l'artista quan va quedar meravellat per la extraordinària bellesa de l'illa.


A César Manrique, pastor de vientos y volcanes.
Vuelvo a encontrar mi azul,
mi azul y el viento,
mi resplandor,
la luz indestructible
que yo siempre soñé para mi vida.
Aquí están mis rumores,
mis músicas dejadas,
mis palabras primeras merecidas de la espuma,
mi corazón naciendo antes de sus historias,
tranquilo mar, mar pura sin abismos.
Yo quisiera tal vez morir, morirme,
que es vivir más, en andas de este viento,
fortificar su azul, errante, con el hálito
de mi canción no dicha todavía.
Yo fui, yo fui el cantor de tanta transparencia,
y puedo serlo aún, aunque sangrando,
profundamente, vivamente herido,
lleno de tantos muertos que quisieran
revivir en mi voz, acompañándome.
Mas no quiero morir, morir aunque lo diga,
porque no muere el mar, aunque se muera.
Mi voz, mi canto, debe acompañaros
más allá, más allá de las edades.
He venido a vosotros para hablaros y veros,
arenales y costas sin fin que no conozco,
dunas de lavas negras,
palmares combatidos, hombres solos,
abrazados de mar y de volcanes.
Subterráneo temblor, irrumpiré hacia el cielo.
Siento que va a habitarme el fuego que os habita.


Per a algú altre potser no deu ser tant especial, però a mi em recorda tantes coses... Coses que em serien difícils de descriure. Però sobretot canvis, el retrobament amb un mateix, tornar a ser qui ets de veritat i el mar. Les costes d'aquella illa màgica. Sé molt bé que va ser un viatge que em va marcar. Va ser el click. Necessitava el canvi. Igual que vaig decidir tallar-me el cabell curt. Semblarà estúpid, però hi vaig deixar moltes coses enrere.
Llavors em trobava amb la ment en blanc i l'habitació a les fosques recitant un poema que pràcticament em sabia de memòria. Les idees es transformaven en altres coses menys obscures. Recordava persones, coses que m'havien dit i sabia que havia de tirar cap endavant. I ja ho deia John Lennon, el gran mestre: "La vida és allò que et va succeint mentre intentes fer altres plans." I ara ho sé, bé crec que en el fons ja ho sabia però no ho aplicava. Hem de viure, com hem de morir. Però millor que visquem disfrutant i amb un somriure als llavis.

2 comentaris:

  1. Tots tenim un lloc, unes paraules, una persona ,,, especial... no podríem viure sense això, crec que forma part de nosaltres.

    M'ha agradat molt aquesta entrada, has permés que et conegués una miqueta més :)

    Bon any ^^

    ResponElimina
  2. juraria que t'havia deixat un comentari... (?¿)
    bueno, pos t'ho torno a escriure xD
    només volia saber com és que tu tens la franja de dalt de tot, allà on hi diu "segueix, comparteix, informa d'un abús....", de color gris molón i jo ho tinc blau lleig sosu i no ho puc canviar...!

    (estic tenint un gran déjà vu al escriure't tot això, perquè jo ja ho havia escrit..t.t.!)

    ResponElimina