dilluns, 23 d’agost de 2010

dimecres, 11 d’agost de 2010

dilluns, 9 d’agost de 2010

Fantasmes

Instal·lats a casa seva. Passen llargues estones asseguts davant el televisor. Els agrada contemplar vides que no són seves, on la gent riu molt. Sortir fora d'aquell reflex irreal del món els espanta, allà no han de patir per haver d'enfrontar-se a res del que ja han viscut. Parlen en llengues fredes incomprensibles i baixen la mirada molt de pressa. Tenen por; ja han vist massa. La llegenda diu que un cop van adonar-se que la seva vida s'havia fos, que no tornarien a trobar una existència plena, ells també van apagar-se. I que des de llavors viuen sense viure, sols. Només amb l'exepcional companyia d'alguna melodia de trompetes tristes. El que no sap ningú és que només esperen que algú vulgui escoltar els seus secrets d'un món que ja no existeix. Que els estovin una mica el cor amb paraules tendres. Però a la gent no els agrada tenir-los a prop, resulten realment depriments.

dijous, 20 de maig de 2010

Unes quantes ratlles de llum es filtren per la persiana mal tancada i es reflecteixen a la paret del costat de la porta. L’habitació no és gaire gran, però hi ha suficient espai per un armari, una llibreria plena de clàssics i un llit de matrimoni, on un noi d’uns vint i pocs es comença a despertar. Es refrega els ulls, parpelleja un parell de vegades i resta assegut sobre el llit, immòbil. De sobte reacciona; com si trobés a faltar alguna cosa es regira unes quantes vegades, buscant pel matalàs. En tot cas, allò que busca ja no hi és. Els llençols estan rebregats i l’habitació està impregnada d’una olor, barreja d’alcohol i perfum de dona. El noi s’aixeca del llit feixugament i es dirigeix a la cuina. Són més de les dues del migdia, però tot i això es prepara unes torrades i un cafè amb llet. Un cop esmorzat, torna a l’habitació per quedar-se un parell de minuts al llindar de la porta amb la mirada perduda. A la tauleta de nit, un post-it amb un nom i un telèfon. L’agafa i se’l queda mirant una bona estona. Pensa. Recorda un cos perfecte, uns cabells llargs i foscos i uns ulls massa maquillats. Una nit, gaire cosa més. Torna a la cuina i llença el post-it a les escombraries, després de trencar-lo en petits trossos.

dilluns, 26 d’abril de 2010

L'art m'omple les venes, puc sentir rius de color dins meu i la flama de la inspiració guspirejant als meus ulls. Una bellesa enorme i universal impossible de plasmar en un llenç. La veig, però no la puc materialitzar. És dins meu, és a tot arreu. En cada cosa que veig, la meva ment hi imagina un to, unes pinzellades, un quadre penjat finalment a la paret mentre el contemplo satisfeta. Sento una frustració enorme que em recorre en saber que no ho puc fer sortir, que quedarà aquí guardat entre pensaments inhòspits i necessitats insatisfetes. Potser és per això et miro tant atentament, perquè tu ets el que em fa deixar-ho anar i sentir com tot flueix. M’inspires.

dimecres, 21 d’abril de 2010

Death - White Lies

I love the feeling when we lift up
Watching the world so small below
I love the dreaming when I think of
The safety in the clouds out my window
I wonder what keeps us so high up
Could there be a love beneath these wings?
If we suddenly fall should I scream out?
Or keep very quiet and cling to my mouth as I'm crying
So frightened of dying, relax, yes, I'm trying
But fear's got a hold on me
Yes, this fear's got a hold on me

I love the quiet of the night time
When the sun is drowned in a deathly sea
I can feel my heart beating as I speed from
The sense of time catching up with me
The sky set out like a pathway
But who decides which route we take?
As people drift into a dream world
I close my eyes as my hands shake and when I see a new day
Who's driving this anyway? I picture my own grave
'cause fear's got a hold on me
Yes, this fear's got a hold on me

Floating neither up or down
I wonder when I'll hit the ground
Well, the earth beneath my body shake
And cast your sleeping hearts awake
Could it tremble stars from moonlit skies?
Could it drag a tear from your cold eyes?
I live on the right side, I sleep in the left
That's why everything has got to be love or death

Yes, this fear's got a hold on me
Yes, this fear's got a hold on me

divendres, 16 d’abril de 2010

Tanca els ulls i dorm una mica

(Odio quan un calfred recorre de sobte la meva esquena i en un instant molt petit sento aquella sensació d'inseguretat total. El fred no és res més que l'absència d'escalfor, deia Einstein. L'absència. Res.)

Les coses no surten com tu vols i et frustes, petita. No t'havien dit mai que plorar i amagar-se sota la manta només servia fins a certa edat. Tu odies els calfreds i les tardes que es fa fosc massa aviat, així que ara hauré de venir a abraçar-te i dir-te coses boniques a la orella.

(M'agrada tapar-me fins l'orella quan dormo. Em protegeix de tot allò que no vull que m'afecti. També del que vull oblidar. El meu món fa 2x90 durant unes poques hores i això em tranquilitza. Que no vinguin els monstres.)